Entrevista a Toleo

- Nom, cognom, data de naixement:
Antonio Martín Moreno, em diuen el Toleo. Aquest sobrenom prové del meu avi que li agradava molt la menta poleo i l’anava a buscar al camp. Com li agradava el poleo, la gent el cridava: ‘’el poleo, el poleo’’ i es va quedar com Toleo. Ara compleixo 60 anys, el dia 13 de juliol.

- Com vas començar a ballar? Com vas començar dins del món del flamenc?
A la meva família som artistes des de fa segles. Per part de la meva mare, el meu avi, era un guitarrista molt famós, un dels millors dels temps. Antigament no hi havia tants teatres i es feien el que se’n deia ‘’las fiestas del señorito’’. Eren festes privades de senyors que volien divertir-se i pagaven a un artista per a que els ballés. El meu germà artista, la meva germana la Tolea artista, el meu cosí Miguel també.... A casa meva tothom sap cantar, ballar i jo ho he viscut des de ben petit. M’encordo que el meu germà s’ajuntava amb Camarón de la Isla i altres artistes i feien les seves festes. Després pel matí venien a casa de la meva mare per a que els hi fes un caldo després de la festa per a treure la ressaca. Arribaven i els obríem les portes. Mentre es feia el caldo, la festa seguia fins les 10 del matí!

- Vas arribar a conèixer a Camarón?
És clar, jo he treballat amb ell. Ha estat moltes vegades de festa a casa. També amb Paco de Lucía.

- A on vas treballar amb Camarón i Paco de Lucía?
Am Paco de Lucía no he treballat. Amb Camarón a festivals que s’organitzaven. A més anaven moltes figures com Las Grecas, Pachequito... La meva germana feia molts festivals ja que era una de les millors ballarines d’Espanya. Llavors jo ja començava amb ella. Encara que jo no tenia pensament de ser artista.

- Vas anar a alguna acadèmia?
No no, l'acadèmia va ser la meva casa. Aquesta ha estat l'acadèmia. Els gens es porten dins. Som 10 germans, 5 homes i 5 dones i tots sabem cantar, ballar ... El que tots no són artistes.

- Al Japó també ets molt conegut. Quant de temps vas estar al Japó?
La primera vegada que vaig anar, ho vaig fer amb un grup i era un bailaor més. Vaig agradar tant que l'amo de la sala em va dir si volia venir a l'any següent amb un grup format per mi. Llavors vaig anar amb el meu grup i em vaig fer famós allà. He estat el que més ha repetit. La meva forma de ballar ha omplert, i la gent s'ha quedat molt contenta. Tornava a Espanya sabent que hi anava a tornar a l'any següent. Els contractes eren de 6 mesos, i he anat 7 cops. En total, 3 anys i mig. També he anat a fer teatre, espectacles de 15 dies ...

- Durant quants anys has estat anant al Japó?
Doncs no ho recordo bé però la primera vegada que hi vaig anar tenia 27 o 28 anys.

- Amb quants anys vas començar a ser artista?
Jo no tenia el pensament de ser artista, però vaig començar amb 16 o 17 anys, i ja ballava millor que molts balladors professionals.

- Què volies ser abans de ser artista?
Jo volia ser mecànic. Perquè el meu pare em deia que havia de ser mecànic. Però quan veia a la meva germana assajant ballet per a treballar, m’aprenia els balls abans que els artistes. Llavors, ja vaig anar amb ella i em vaig fer artista. La meva germana em deia que li feia molt bé el compàs, i sortia a l'escenari a fer-li i així vaig estar un temps.

Després vaig anar a Mallorca a demanar feina a un tablao amb 17 anys. El propietari em va fer sortir a l'escenari a ballar i em va contractar com a figura directament. No m'ho creia. Així poc a poc, vaig anar fent treballs.

- Quants espectacles portes fets?
Mira, jo he estat un artista que no m'ha agradat la fama per a res. Els del món del flamenc em coneixen, al Japó també, a Alemanya ... i sense jo pretendre-ho. He estat com una formigueta, treballant diàriament, portant menjar a casa meva, i tenint una vida tranquil·la. He estat sempre així. Mai m'ha faltat la feina i he descansat poc. Hi ha 365 dies a l'any, i porto 25 anys sense parar ... A més, si sumem les 3 sessions diàries que faig al Palacio i hi porto 7 anys ... Són 7.000 espectacles, així que imagina't.

- Fins quan et veus ballant?
Si tinc salut i treball, fins que em jubili! Encara em sento amb forces i bé.

- Com va sorgir la frase de '' Tutti mundi '' que dius sempre als teus espectacles?
Doncs no ho sé, improvisant. Això ha nascut aquí al Palacio. M'he adonat que el públic agraeix molt que interactuï amb ell. Quan parlo amb ells, el públic es motiva. Es passa la barrera entre l'artista i el públic, es fa una fusió que es nota en ballar.

- Ets l'artista més aplaudit del nombre.
Jo ja tinc molts anys, no sóc mal artista i faig una cosa que no fa tothom. El millor s'aprecia, i a part, tinc els meus formes de donar-li al públic el que necessita. Segons veig al públic, canvi meva manera de ballar. Si estan seriosos, faig coses simpàtiques.

- Què és el que més t'agrada del Palacio?
La sala. Fa molt de respecte. Et fa gran. Aquí ens deixen la llibertat natural de l'artista. Hi ha llocs que sembla un exèrcit, que et vigilen tota l'estona. Hi ha dies que no pots estar al 100% i aquí al Palacio ho entenen.

- Últimament hi ha molt moviment de flamenc a Barcelona. Què et sembla que es promocioni tant el flamenc a Barcelona?
Com a artista em sembla meravellós que es mogui el flamenc. És la cultura del país, ho abasta tot, alegria, amor, tristesa, agressivitat ... El flamenc és una esponja que serveix per expressar.

- Què opines que hi hagi més públic de l'estranger que espanyol?
Per sort o desgràcia, els flamencs vivim del turisme i tenim feina gràcies a això. El 99% del públic és estranger. Però també podrien venir espanyols a veure'ns! Ens animen molt.

- ¿Al Japó hi ha més cultura flamenca que a Barcelona?
És increïble que els Japonesos tinguin tanta afició al flamenc, més que en una altra part del món. És una dansa i una música pròpia d'Espanya, els agrada molt i donen molta feina als artistes des de l'altra part del món. Els teatres s'omplen. Hi ha més afició allà que aquí. També hi ha moltes escoles de flamenc.

- T'agradaria tornar al Japó?
M'han tractat com un ídol i he guanyat també molts diners. Em coneixen pel carrer. M'agradaria anar uns dies, però l'avió em dóna molta claustrofòbia.

- Diuen que la major satisfacció per a un artista és tenir el seu propi espectacle. Estàs d'acord?
Ho he tingut. He tingut el meu propi espectacle però és una responsabilitat molt gran, molts problemes perquè portar a la gent i que tothom estigui content, és molt difícil.